La feblesa de la contrarietat

La subjectivitat i l’afany humà ha esborrat la perspectiva objectiva, la voluntat d’entesa i la qualitat d’un sistema que s’ha erosionat pels embats produïts com a conseqüència de conflictes propis del setè art i que, al cap i a la fi, no ens han portat absolutament enlloc. No ens han aportat absolutament res.

Lamentablement, en el present horitzó, la situació no sembla canviar ans al contrari, el mirall en què la resta de territoris s’emmirallava, s’ha anat fragmentant en benefici a la ignorància, desconnexió, fins i tot, vergonya aliena. I aquesta situació només ha estat possible gràcies al conflicte de la contrarietat. Tothom és manifestament contrari de la resta. És a dir, no en hi ha prou en contradir i destruir sinó que, acaba essent un imperatiu fer-ho i, al mateix temps, manifestar-ho obertament. Cal ser contrari al company i companya que pensa i proposa; cal ser contrari de la persona que treballa i escriu; cal oposar-se a la persona que arrisca i proposa; cal frenar a qui impulsa i arrossega; cal fer callar aquell que fa i no només diu.

Vivim al paradigma de la contrarietat sense voler entrar a la vida terrenal de l’entesa. Voler entendre i comprendre.

Precisament la contrarietat, sense la voluntat propositiva ni constructiva és, ni més ni menys, que l’expressió de la debilitat en estat pur. La debilitat intel·lectual per dissenyar noves realitats o almenys traçar alternatives a les plantejades, no només ideològiques o quimèriques, sinó qualitatives i fonamentades; la debilitat negociadora per trobar punts d’encontre i llimar les friccions que impedeixen avançar; la debilitat organitzativa per perseguir la unió enlloc de la incansable divisió.

La contrarietat sense proposició és, en tots els sentits, debilitat.

Oposadament al que pensen els contraris, la debilitat s’amaga darrera grans i fermes posades en escena de grups i persones que creuen viure a l’Olimp del propi fragment de terreny, però que en cap cas reparen que la pròpia debilitat és la que ens afebleix a tots i a totes. Especialment afebleix un sistema esgotat de lluites egòlatres que no aconsegueixen mai cap victòria, ans al contrari, ens obliguen a viure sense l’envejable fermesa amb la que, temps enrere afrontàvem el present.

Res serà possible, per tant, si no s’abandona la trinxera de la contrarietat i l’oposició frontal a meres quimeres, per conjurar-nos a ser lleials al compromís unitari de treballar, a posar-nos en valor, a expressar la voluntat de construir i a conjugar un futur que ens ha de recordar pel que hem estat capaces de fer, i no del que hem estat incapaces d’aconseguir: una nova llei de l’esport i l’activitat física per Catalunya.