Fragment publicat al llibre: EL QUE M’HAN ENSENYAT ELS MORTS, PER ENTENDRE MILLOR LA VIDA

Foto: Albert Garcia

Sobre el Dr. Narcís Bardalet Viñals

Podria parlar de lleugers i fugaços records, famoses expressions o transcendentals intervencions, totes àmpliament conegudes i alguna que no, per oferir el meu reduït testimoniatge sobre Dr. Narcís Bardalet, no obstant això cap d’aquestes faria justícia a la realitat de la seva persona i molt menys a la seva dimensió mundial com a professional mèdic.

En qualsevol cas, i sens perjudici que grans professionals i, especialment, companyes juristes certifiquin amb major encert la magnitud del Dr. Bardalet, aprofitaré l’ocasió brindada en aquest espai per confessar que quan es parla, es publica o es descriu al meu primer pediatre -Dr. Bardalet-, em ve una imatge que Rembrandt immortalitzà l’any 1632 al quadre titulat “La lliçó d’anatomia del Dr. Nicolaes Tulp”, salvant lògicament la distància del temps i l’especialització científica respecte el nostre homenatjat. 

No és una associació gratuïta i, ni molt menys, atzarosa, ja que des del primer moment que vaig conèixer tal excepcional obra sempre hi he imaginat al Dr. Bardalet en plena autòpsia a Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya, encara que la mateixa obra, com el seu nom indica no tracti d’una autòpsia.

Miro el quadre i veig el Dr. Bardalet, un professional de la medicina treballant incansablement amb el rastre de la mort davant i amb la ingrata companyia d’un cadàver a punt de ser analitzat. Un metge amb la ment nítida, el pols ferm i una disposició per oferir mestratge sobre la informació que pot donar el cos inert d’un ésser humà a cada secció del propi bisturí. Un erudit del cos humà convertit en transcendental filòsof existencialista que tracta de trobar respostes a la vida per informar sobre el pas de la mort. Una mort amb qui, ni amiga ni enemiga, tantes coses, dia a dia, hi ha parlat. Imagino el Doctor pactant amb la mort per tal de ser l’únic confessor dels secrets més opacs i volgudament desconeguts del darrer sospir de la persona. 

La imatge que mentalment figuro també ve acompanyada i associada del tens silenci que impulsen les oportunes persones que habitualment l’acompanyen a la sala de treball. Mai sol. El silenci de la mort, únicament es trenca pels gestos i les mirades, que destil·len admiració i paüra compartida dels assistents, els quals mostren una implacable atenció a cada moviment del forense sense perdre el fil de cap de les explicacions.

La sala és concentració, passió i fascinació fins que el Doctor, amb més encert que mai conclou amb la senzilla sentència premonitòria que la mort, d’alguna manera o altra ens arriba a tots.

Ara bé, l’idil·li imaginatiu perdura fins que veig al Doctor Narcís Bardalet canviant el barret de camí que vesteix el Dr. Nicolaes Tulp per una bufanda de la Unió Esportiva Figueres automàticament enroscada al cap del nostre protagonista i lluint l’inseparable pin amb l’escut a la solapa de l’americana, a prop del cor. Una imatge que automàticament em trasllada a grans tardes de futbol a l’estadi de Vilatenim, enfilat sobre les espatlles del meu pare i cridant amb força “Unió”, desitjós d’acabar amb victòria per celebrar-ho com Déu mana amb un bon pa amb tomàquet a Peralada junt amb el Doctor Bardalet i un parell de persones més. 

I precisament, recordant amb joia aquest pa amb tomàquet m’adono més que mai que, “a la mort se l’ha de tractar com fan els toreros: t’hi has d’arrambar però sense deixar que t’agafi, mirant-la a la cara”.

Pere Vilà Collmalivern