El tractament del fenomen religiós la Declaració Universal dels Drets humans (DUDH), la Convenció europea de drets humans (CEDH) i les Declaracions cristianes i islàmiques de drets humans

Actualment estem vivint en un món completament globalitzat, amb una real pugna per les llibertats humanes i el respecte entre homes i dones que, avui dia, protagonitzen moltes situacions, sovint, difícils de comprendre. Gran part del conflicte que d’aquí es deriva, en un context actual i, moltes vegades segregador, es deu per la diferència cultural entre els ciutadans que conviuen en un mateix lloc, trets culturals que formen la identitat de les persones, que al mateix temps es desplacen i conviuen amb altres. Estem d’acord, doncs, que aquest moviment constant, en tant com continu, junt amb la identitat personal que també viatja, no ha de suposar un problema per a la defensa de la llibertat individual de les persones i dels éssers humans, ans al contrari, ha de suposar una pedra angular de convivència i respecte.

Quan parlem de trets culturals, sens dubte que ens basem en la identitat de les persones d’acord amb la seva manera de viure, de creure i pensar, moltes vegades influïdes per la religió que individualment professen, o col·lectivament domina. Si fem un anàlisi general del món veurem que Europa parla de tradició judeocristiana, a l’orient es parla de cultura islàmica, Àfrica és islamocristiana, i així successivament en cada regió d’aquest planeta. La religió ha creat identitat cultural, i sens dubte aquesta ha de prevaldre per damunt de totes les coses amb la finalitat de garantir un lliure desenvolupament humà, harmònic i pacífic.

Aquesta darrera frase, ens suggereix un paral·lelisme clar amb la Declaració Universal dels Drets humans, que constitueix l’Assemblea General de la mateixa organització, en base als principis de llibertat, igualtat i respecte, els quals són fàcilment traslladables en el fenomen religiós.

El fenomen religiós, entès dins el context de les Nacions Unides, parteix clarament de la Declaració Universal que anteriorment hem citat, i concretament del seu article 18, el qual proclama que tot ésser humà té dret a la llibertat de pensament, consciència i religió, com també disposa de total potestat per poder canviar de creença i manifestar-se individualment com col·lectivament. Sens dubte aquest precepte és el model marc que ocupa el context jurídic comú entre totes les nacions del món, les quals es comprometen a preservar la llibertat de culte i religió dels seus ciutadans. Cal tenir en compte però, que no hem de fer una radiografia gaire exhaustiva per adonar-nos que aquesta no és més que una intenció incomplerta per molts estats signants. Prosseguint amb el mateix objectiu, l’Assemblea General desplega normativament i elabora un compromís més ferm respecte la llibertat de culte religiós, mitjançant la Declaració sobre l’eliminació de totes les formes d’intolerància i discriminació fundades en la religió o convicció, la qual es desenvolupa en un articulat de vuit punts, el qual defensa i garanteix la dignitat i llibertat humana, amb independència del gènere, la raça, el sexe i religió (Resolució 36/55 de 1981). De la present Declaració hauríem de destacar el compromís que manifesten els estats signants al respecte per tal d’adoptar mesureseficaces“para prevenir y eliminar toda discriminación por motivos de religión o convicciones en el reconocimiento, el ejercicio y el goce de los derechos humanos y de las libertades fundamentales en todas las esferas de la vida civil, económica, política, social y cultural”.

Com molt bé podem veure, la Unió de les Nacions (ONU) declara com a principi general dels éssers humans, el Dret a la llibertat Religiosa, connectada amb la llibertat de pensament i ideologia. Això ens dibuixa una situació compacta vers com es percep el fenomen religiós a nivell global. Però caldria preguntar-nos si això és així arreu, si tots els estats acullen la llibertat religiosa en les pròpies constitucions, o si, fins i tot, els executius dels diferents estats vetllen per tal compliment. Seguint aquesta línia argumental, per tal de poder donar part de resposta a les qüestions plantejades, prendrem de referència un context molt més proper a la nostra situació i analitzarem com, a nivell europeu, es percep el fenomen religiós, com es regula jurídicament i com s’emmarca constitucionalment en els estats membres, o altres amb influència directa. 

El fenomen religiós en el context europeu, no és exempt de discussió i aspectes com els vels islàmics, el burka en recintes públics, la kipà jueva, les mesquites i els seus minarets, els crucifixos a les escoles públiques, els matrimonis forçats, la poligàmia, eltalaq(repudi), els càstigs corporals, la clitoridectomia, … centren dia sí i dia també l’actualitat dels estats que en formen part. La Unió Europea pren el fenomen religiós d’acord amb Conveni Europeu pels Drets Humans, el qual es regula mitjançant l’article 9 del citat document i es manté en la dinàmica que estableix la Declaració Universal dels Drets humans. L’article 9 del citat document professa la llibertat de pensament, consciència i religió que cada ésser humà disposa, i aquest no pot ser discriminat per aquesta raó ni obligat a sotmetre’s en contra els propis ideals. Estarem d’acord que ens trobem en un article relativament ambigu degut a la seva expansió definitòria, per això, el principi de la llibertat religiosa que marca l’article 9 queda definit en base a la nombrosa doctrina i jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, el qual ha resolt conflictes que requerien la interpretació de l’esmentat principi (Kokkinakis contra Grècia maig de 1993; Buscarini i altres contra San Marino; Fuentes Bobo contra Espanya 29 de febrer de 2000, entre els més destacats).

El Tribunal Europeu dels Drets Humans dóna una instrucció clara i ferma, quan considera que el respecte a la llibertat religiosa esdevé un pilar essencial de tota societat democràtica, basada en el pluralisme cultural i religiós. Per aconseguir tota finalitat democràtica requereix un necessari respecte a les lliures manifestacions que els individus vulguin exterioritzar d’acord amb les pròpies creences, i a la vegada aquestes conciliar-se amb els interessos d’altres grups i col·lectius, sense que suposi cap conflicte. En el cas de Dahlab contra Suïssa el Tribunal considerà que, en una societat democràtica, l’Estat pot limitar exterioritzacions religioses en recintes d’atenció pública (vel islàmic) si el seu ús perjudica l’objectiu contemplat de protecció dels drets i llibertats humanes, d’acord amb l’ordre i la seguretat pública, per així evitar el proselitisme que d’aquest exercici es pot derivar. 

Tanmateix, la societat democràtica per la que vetlla el Conveni europeu del Drets Humans, i conseqüentment el propi Tribunal Europeu, conclou determinant que la societat democràtica, on moltes religions coexisteixen en el sí d’una mateixa població, pot ser necessari que l’objectiu que emana de l’article 9 del Conveni (llibertat religiosa) sigui limitat d’acord amb la necessitat de conciliar els interessos dels grups socials i el fet d’assegurar el respecte a les conviccions de tots els seus ciutadans (retirada dels Crucifixos a l’escola pública).Per tant, el paper de l’estat i la seva capacitat legislativa entra en gran consideració per donar respecte al citat article, i al mateix temps, el Tribunal Europeu, aprofita en el Cas Hasan i EylemZengin contra Turquia per destacar que en una societat democràtica pluralista, l’obligació d’imparcialitat i neutralitat per part de l’Estat respecte a les diferents religions, cultes i creences és incompatible amb qualsevol facultat d’apreciació per part de l’Estat sobre la legitimitat de les creences religioses o sobre les modalitats d’expressió d’aquestes. Segons estableix l’article 2 del Primer Protocol addicional de la Cort Europea, amb una clara finalitat de prohibir l’adoctrinament mitjançant les institucions públiques. 

Després d’analitzar la posició jurídica internacional, pel que fa a la ONU i la Convenció Europea dels Drets Humans, és necessari expandir l’anàlisi en un sector social que en viu les conseqüències directes d’aquesta regulació, i al mateix temps ofereix una pròpia visió com a part influent de la societat. Aquests actors socials són el mateix Vaticà pels cristians, i l’Organització de la Conferència Islàmica pels musulmans, els quals han publicat documents i doctrines al respecte.

Per una banda, i amb la finalitat de conèixer com respon el cristianisme al fenomen religiós, centrarem l’estudi remuntant-nos al Concili Vaticà II i la transcendència d’aquest en la societat global, en tant com cristiana. Actualment la llibertat religiosa esdevé una de les prioritats del Pontífex Benet XVI (és seu el lema: «La llibertat religiosa, via per a la pau»), com també ho fou la del seu predecessor (d’aquí als seus nombrosos viatges), amb la finalitat de suprimir les barreres que priven als ciutadans de gaudir l’exercici lliure de la pròpia religió vertadera–cristiana- (amb paraules pròpies del Cincili). Referint-se a aquesta llibertat i amb un pontífex basat en el màxim compliment dels documents elaborats en el Concili Vaticà II, destaca que de forma innata el dret a la llibertat religiosa és essencial pel respecte de l’ésser humà com a individu social.

Joan XXIII, Papa convocant del Concili Ecumènic, trobà la necessitat de reenfocar el camí de l’església catòlica i romana, d’acord amb el context que s’estava vivint. Aquest fou convocat en base a quatre objectius, dels quals un fou el de treballar per una millor interrelació amb les demés religions, principalment les orientals. D’aquest objectiu es desprèn la promulgació de la “Dignitatis Humanae” que versa sobre la perspectiva de la llibertat religiosa, en base a la cristiana com a la veritable i que s’ha de transmetre per arribar a la veritat dels homes, amb respecte i estima pels humans. Entre molts aspectes a destacar del document doctrinal, s’ha de destacar que el cristianisme prohibeix qualsevol coacció que convidi a canviar de religió o a professar-ne una altra contrària als propis principis, i encomana la tasca dels estats a promocionar la llibertat religiosa per facilitar als ciutadans la protecció necessària amb la finalitat de poder desenvolupar lliurement les pròpies manifestacions religioses, individualment com col·lectivament, en públic com en privat, sempre i quan es respectin els principis morals dels demés ciutadans. Tanmateix i en paral·lel amb el que s’ha assenyalat fins ara, mitjançant ladignitatis humanaees proclama que no es pot imposar ni per la força, ni a través de la por, el lliure desenvolupament religiós, fent que cap persona es vegi obligat a abandonar o ingressar a una comunitat religiosa que no l’identifica. El cristianisme entén la figura de Crist com a revelador del veritable missatge de Déu, però al mateix temps encomana a la societat a mantenir ponts d’unió social entre les persones alienes a tal creença, manifestant al mateix temps, que la llibertat religiosa té uns límits que han d’imperar en el lliure exercici de les persones, i aquestes han d’actuar en base a la llei moral que respecte els drets i deures de tots els ciutadans en el seu conjunt.

Com a conclusió, davant la necessitat de donar una resposta al context social, el qual els homes desitgen professar la religió en privat i en públic, la llibertat religiosa es declara com a dret civil que ha d’escriure’s i complir-se en les constitucions, internacionalment i en un context nacional més reduït, tal i com proclama el missatge doctrinal cristià.

En una altra banda, i des d’una perspectiva islàmica, si prenem la Declaració del Caire de 1990, coneguda com a Declaració dels drets humans a l’Islam, veurem que aquesta, esdevé una declaració uniforme dels estats membres de l’Organització de la Conferència Islàmica, la qual ofereix una perspectiva musulmana sobre els drets humans en base a la Sharia(llei islàmica). Respecte el fenomen religiós, que portem treballant en aquesta exposició, el document s’inicia considerant que “la humanitat és una gran família” i “tots els homes són iguals en termes de dignitat i honor” (art. 1). Sens dubte esdevé una clara declaració de bones intencions que es posen de manifest al llarg de tot el seu articulat, arribant fins a l’article 10 del mateix text el qual es proclama el dret a la llibertat religiosa, però considerant que “l’home ha de seguir l’islam, perquè és la religió natural i innata revelada a tots, pels profetes i missatgers”i que “ningú pot obligar als altres a professar contra la seva pròpia naturalesa”. No podem passar per alt que la present declaració és una manifestació teocèntrica, que parteix de la figura d’Al·là i el seu profeta Muhammad, i defuig en part de l’essència humana, fet que s’evidencia amb l’exemple exposat en el mateix articulat, respecte la llibertat religiosa, el qual reconeix el dret de les persones a “explotar la seva pobresa, debilitat o analfabetisme per canviar la seva religió”.És així que es reconeix el dret a la llibertat individual religiosa, però sota unes connotacions defectuoses humanes com l’analfabetisme i la debilitat humana. Tampoc podem saltar-nos que en el seu article 5è, prohibeix que hi hagi qualsevol restricció en el matrimoni, proclamant la llibertat de matrimoni sense distinció de raça, el color i la nacionalitat, deixant entreveure que sí poden ser imposades determinades restriccions per qüestions religioses. Per altra banda, i entenent com acceptat el dret a la llibertat religiosa, si prenem el mateix llibre sagrat, l’Alcorà, veurem que el pluralisme religiós també hi té cabuda i prohibeix de totes maneres que “l’islam sigui imposat” –Alcorà 2:256-, utilitzant les paraules d’IbnKazir (gran savi de l’islam) en el seu Tasfîr (interpretació del llibre sagrat): “no és necessari obligar a ningú a entrar a l’islam, perquè aquest és clar i evident en les proves i els arguments, i per això no fa falta ser imposat a ningú”.

Després de tot el que hem analitzat en aquesta exposició, podem concloure que la llibertat religiosa és la que marca l’accent en les relacions socials a nivell legislatiu públic. Ara bé, podem entendre també que la incidència que aquests fan respecte als governs i les diferents societats és molt diferent i feble, això explica la situació que es viu en molts països els quals la llibertat religiosa no existeix i únicament es permet el desenvolupament cultural en base a la religió dominant en el territori, discriminant clarament els valors i l’essència humana que hi ha darrera cada persona.